Evidentment, la idea general i preconcebuda que tans abans de començar el període de pràctiques, sofreix algun canvi interessant. D’entrada sembla que “t’has de menjar el món”, les ganes i l’èmfasi que hi poses en realitzar la teva feina el millor possible o el màxim de les teves possibilitats fa pensar que no és feina fàcil però penses potser incrèdulament que els avenços amb els nens i joves que tractes seran més ràpids del que poden arribar a ser en realitat.
Encara que en som conscients, a la pràctica necessites veure millores en aquests nens només en el transcurs dels tres mesos que dura l’estada de les pràctiques al centre.
Poc a poc, t’adones que, a mesura que vas coneixent als nens i joves et familiaritzes amb el context de les pràctiques, vas enentent la seva realitat quotidiana, les seves dificultats i, poc a poc, també les seves potencialitats.
Una de les idees més interessants que ha evolucionat durant la meva estada de pràctiques són les possibilitats d’intervenció del psicopedagog. D’entrada sembla fàcil pensar que, el context determinarà la teva intervenció i, en cap cas penso que no sigui així però, aquesta intervenció en un context de pràctica privada de la professió del psicopedagog t’ofereix múltiples possibilitats que no només tenen a veure amb les necessitats dels nens sinó que també estan relacionades amb la crativitat i amb l’especificitat d’aquest, la formació contínua i el reciclatge professional com a eines de qualitat.
Es tracta d’un context ampli on la intervenció no està tant marcada pels protocols burocràtics sinó més bé per la impliciació professional i en la qualitat de la intervenció d’aquest. És possible doncs treballar des de diferents metodologies.
Ha estat doncs, una sorpresa gratificant que d’entrada desconeixia i t’encoratja no només a seguir treballant sinó també a apostar per la formació contínua.
Una de les dificultats importants ha estat poder parlar obertament sobre la Síndrome d’Asperger amb els nens i joves, ja que no tots els adolescents són conscients de la seva afectació, de les seves potencialitats i de les seves dificultats. Això ha suposat que en algun moment donat no haguem pogut treballar de forma desitjable.
Aquesta situació “tabú” per a alguns d’aquests nens passa per una primera fase d’acceptació no superada atès que, són els pares en primera instància els que no acaben d’acceptar ben bé quina és la dificultat del seu fill.
La dificultat la té la família per poder fer entendre als joves les seves dificultats i la necessitat i els beneficis de l’assistència al servei. Moltes d’aquestes famílies continuen pensant que es tracta d’un problema d’assetjament escolar vers el seu fill per part dels companys, d’un tema de timidesa o, fins i tot d’altres, arriben a verbalitzar que, el seu fill “no té res”.
La meva estada al centre on he realitzat les pràctiques han estat uns mesos per conèixer i endinsar-me en el món de l’Asperger que d’altra manera hagués estat difícil. No només pels coneixements teòrics de la tutora de pràctiques i també de la meva implicació en la recerca de material teòric-pràctic sinó que, a més a més, per la possiblitat de poder trobar-me amb nens i famílies reals que han estat un suport imprescindible per al meu aprenentatge.
Amb ells he pogut repassar tot allò que, fins ara havia estat un aprenentatge teòric i amb que, fins ara, sempre quedava el dubte de, és realment aplicable tot això que estic estudiant?
A més, el fet de poder relacionar-te professionalment amb les famílies d’aquests nens, pots entendre com se senten, quin és el seu entorn més directe, com els afecta el fet de tenir un fill Asperger, quines són les seves demandes i les seves necessitats que, d’alguna manera o altra també necessiten ser ateses no només pel benestar d’aquests sinó per poder atendre millor als seus fills, és precisament allò del, com cuidar-se per poder cuidar als altres.
Tot i això, fruit d’aquesta reflexió sempre s’acudeixen propostes de millora interessants, d’entre les que ressalto i comparteixo amb vosaltres les següents:
· La necessitat de difusió d’aquesta Síndrome. Per tal que, la societat en general però, sobretot, els professionals dels diferents àmbits (escola, activitats esportives, etc.) que tenen relació amb nens i joves SA puguin arribar a entendre la seva realitat i, ajudar-los en la seva difícil tasca de conviure en societat i relacionar-se amb els altres.
· Fruit de la intervenció de nens i joves afectats per la Síndrome d’Asperger, sorgeix també la necessitat implícita d’una intervenció sistemàtica amb el conjunt de la família i l’entorn més proper del nen. Com hem vist, el grau d’implicació de les famílies davant d’una situació com la que viuen aquests nens no és el mateix però, el que més preocupa és que tampoc és sempre el més desitjat. Així doncs, una possible proposta seria la de poder crear una escola de pares dels nens i joves Asperger. Sabem que existeixen diferents associacions de pares i familiars entorn a aquesta sídrome, però de totes maneres, el que jo proposo és un grup de pares que poguessin trobar suport a les dificultats concretes del seu fill; és a dir, allò que l’Associació corresponent no és capaç d’assumir.
